El cosidor d’errades

Editorial Gregal, – març 2014cosidor 2n edició

El cosidor d’errades podria classificar-se com una novel•la psicològica, o una novel•la costumista o fins i tot com una novel•la històrica. Però cap d’aquests adjectius la defineixen plenament, encara que de tots en té una part. El cosidor d’errades explica la història d’un personatge que neix i creix en la Terrassa dels anys grisos, en un entorn familiar i social que marcarà més de l’habitual la seva vida. Les decisions que prendrà d’adult quedaran determinades per aquesta infància de tal manera que haurà de mantenir una lluita interna per demostrar-se a si mateix que és capaç de canviar, de decidir per si mateix, de superar els obstacles, de trencar el determinisme fatalista.

En Josep és un personatge obscur que a vegades convida a estar al seu costat, entendre el perquè fa les coses, i altres vegades provoca rebuig per les seves actuacions. És l’educació de la mare el que l’ha fet com és? En part, sí. Viure en una ciutat on tothora se sent el tric-trac dels telers, en la qual tothom va a toc de pito, en què els conflictes socials han quedat soterrats pel silenci de la postguerra és el que l’ha fet com és? En part, sí.

Però el que compta és que en les bambolines de la seva vida en Josep ambiciona ser algú en aquesta ciutat, vol ser reconegut, tenir un nom i, a més, està enamorat secretament d’una dona. Vet ací els ingredients d’una història apassionant plena d’ambició, de conflictes interns, d’amor, de traïció, de fracassos, d’èxits… de sorpreses.

 

Fragments de l’obra

En Josep ja no descobreix escarabats ni a les peces de roba ni a la cuina, però, quan era xic, les humitats es filtraven per la casa del carrer Sant Domingo, de Terrassa, i la transformaven en un casal ombrívol on els escarabats campaven lliurament i ell els convertia en companys de joc. Només retornar de l’escola cridava «bona tarda, mare, ja he arribat» per la finestra del quarto de reixa on la mare cosia errades i ell lliscava per l’estret passadís sobre les rajoles vermelles gastades a les quals la humitat transmutava en una pista de patinatge improvisada; la cuina, al costat del pati, era un corredor estret on en un cantó hi havia els armaris, la pica, la cuina econòmica i la nevera, i a l’altre, la paret; aquell era el moment d’empaitar escarabats.  

Resum entrevista realitzada el 22/04/2014 per Terrassa TV


 

Escenaris

Sant Jordi 2014/2015

 

 

Presentacions